Volia compartir amb vosaltres una reflexió entorn les actuacions que es fan, sobretot als instituts de secundària, davant de l'alumnat amb TDAH, ara que tinc més experiència i més coneixements sobre el tema.
No em vull centrar en les actuacions concretes, sinó en una aproximació en general.
Bé, el cas és que orientacions per a tractar l'alumnat amb TDAH n'hi ha moltes i a l'abast de tothom, començant pel Protocol presentat per la Irene Rigau. Però la meva experiència a secundària com a docent em fa pensar que una part del col·lectiu docent (posem... un 40%?) o bé no té coneixement d'aquest protocol o bé en té, però no posa en pràctica les indicacions que aquest dóna amb els alumnes amb TDAH. No he fet cap estudi per afirmar el que estic dient, per això són tan sols reflexions. Però, perquè m'entengueu, avui dia encara em trobo respostes de professorat (de diferents Instituts) davant d'un alumne diagnosticat amb TDAH tals com:
- La majoria de la classe es distreu (per tant, no es distreu degut al TDAH!)
- El que li passa és que "és un vago"
- Aquest (alumne/a) passa de tot
- Només es dedica a distorsionar la classe
- És un cas perdut
- etc
Per altra banda, els situen al final de la classe "perquè no molestin" i no s'asseguren que han entès les instruccions per a les tasques, ni els hi donen més temps per a fer-les (i molt menys pels exàmens!), tenen el mateix volum de deures que la resta, etc és a dir, que no es responsabilitzen, com a docents, del que significa tenir un alumne/a amb TDAH.
Puc estar d'acord (i ho estic!) en que hi ha una tendència a diagnosticar TDAH un pèl lleugera, que sembla que "està de moda", etc però també he pogut comprovar gràcies a l'experiència en educació com a psicopedagoga i a les pràctiques que, si s'aplica el protocol per a alumnat amb TDAH, ells responen positivament: tenen menys comportaments disruptius, augmenten la seva motivació (i autestima!), adquireixen més habilitats, aprenen més,...! I ho escric amb un signe d'exclamació perquè m'interessa remarcar-ho.
El fet és que "no em penso rendir" davant d'aquesta situació i seguiré en la línia d'aconseguir que hi hagi més comprensió sobre el tema i, al cap i a la fi, més responsabilitat per part del cos docent.
Heu tingut alguna experiència similar? Què en penseu?
Estaria encantada de que compartíssiu la vostra experiència amb mi. Gràcies.
5 comentaris:
Hola Cristina.
Pensa que als Instituts l'etapa de secundària és molt complicada organitzativament. Una professora/professor té de 4 a 6 grups d'estudiants, el que suposa de 120 a 180 alumnes. Quan li demanem que atenguin adequadament a l'alumnat amb TDA-H, se'ls fa complicat.
A més a més l'organització escolar amb períodes de 55' minuts no ajuda a que el professorat pugui atendre adequadament a cadascú dels estudiants.
No hi ha fórmules màgiques, teòriques sí que tenim (protocols, guies, fitxes...) però com poden portar-ho a la pràctica els docents, jo al menys no he trobat la "vareta".
Hola Santiago,
Ho entenc, jo mateixa he estat professora en un institut, de música i psicopedagogia, i he tingut quasi 30 alumnes en una mateixa aula. Però a l'hora d'avaluar sempre he tingut en compte les dificultats i capacitats de cada un i he fet el possible per assegurar-me de que s'apuntaven els deures a l'agenda, etc.
Igualment, és complex, però l'actitud també demostra l'interès...i quan intentes explicar què significa tenir TDAH, per exemple, i després no canvia res... sincerament, crec que no és tot el que es podria fer, per més complicat i per poc afavoridor que sigui l'organització i el sistema educatiu.
Bona tarda Cristina,
Comparteixo plenament tot el que has comentat en l'entrada. Realment hi ha un percentatge no pas petit de mestres que ni coneixen el protocol i si el coneixen tampoc el posen en pràctica... però penso a la vegada que això no sols passa amb els TDAH, sinó també amb les Altes Capacitats...una verdadera llàstima. Crec que no és fàcil tenir en compte les dificultats i problemàtiques de cadascun dels nostres alumnes però depèn molt de l'actitud i la predisposició del mestre/a.
Hola Cristina,
L’exemple que has ficat, posant de relleu la manca d’implicació per part del professorat davant les necessitats de reforç educatiu, no només es dona amb alumnes amb TDH, i sols respondre a docents que no tenen com a centre de l’educació als alumne sinó al contingut de les seues matèries entre altres coses. I ací resideix un dels reptes dels psicopedagogs: canviar eixa visió per canviar l’actitud...
Moltes gràcies pels vostres comentaris!!
Sí, jo també penso que depèn molt de cada professor, però també crec que la direcció del centre -no tan sols els professionals d'orientació educativa, d'educació especial, de la USSE, etc- podria incidir i influir en un canvi positiu per a les necessitats de tots els alumnes -amb TDAH o sense, amb altes capacitats o amb RM, amb dislèxia, etc-.
Sovint en les reunions d'equip docent s'anomenen les dificultats o problemàtiques de determinats alumnes, però l'acció posterior en les aules d'alguns (no tots!) professors i, sobretot, l'avaluació, segueix sent la mateixa per a tothom.
I de mentre, la teoria pedagògica des del Departament d'Educació no deixa de ser... això, una teoria.
Publica un comentari a l'entrada